La "vida" a les trinxeres

Una de les característiques principals de la I Guerra Mundial és la guerra de posicions (1915-16) o guerra de trinxeres. Durant mesos van ser les protagonistes de les majors massacres per a avançar uns quants metres al dia que potser es perdien al dia següent i l'escenari on visqueren milers de soldats en condicions infrahumanes dia rere dia.

Aspecte d'una trinxera annegada. Font: @utterson 

Evidentment, els soldats havien d'enfrontar-se als horrors, físics i psicològics, que porta la guerra en sí mateix. Molts morien en els atacs, sovint suïcides, d'un exèrcit o altre, o víctimes d'uns projectils que la trinxera no podia evitar, doncs durant el dia els franctiradors i l'artilleria eren habituals i aviat va arribar la guerra química a gran escala. Tot i que tots els fronts no tenien la mateixa activitat, a vegades els soldats estaven durant mesos a primera línea de foc.

La vida a les trinxeres ja era de per sí dura. Els soldats vivien en unes condicions deplorables, amb fred, falta d'higiene per l'aigua racionada, la humitat i un terra enfangat que provocaven infeccions com l'anomenada 'peu de trinxera', que podia acabar en gangrena i l'amputació del peu. Les rates proliferaven alimentades pels cadàvers i els polls eren habituals, es dormia malament i l'alimentació era escassa. Els soldats britànics rebien carn tan sols nou mesos al mes, el pa es feia amb naps davant l'escassetat de farina durant l'hivern de 1916 o, al final de la guerra, el menjar es feia amb verdures de la zona i plantes silvestres com ortigues.  La combinació d'això és una onada de malalties com el còlera, la disenteria, la grip, la tuberculosi o la malària en una època sense antibiòtics i unes condicions sanitàries mínimes que feien que una ferida en l'abdomen signifiqués gairebé la mort segura.

S'ha de tenir també en compte, a banda del físic, el desgast psicològic que comportava tot això, fer de la trinxera la teva llar i refugi les 24 hores, amb la mort a uns quants metres. La mort era la tònica habitual  (un terç de les morts de la guerra va ser a les trinxeres) i qualsevol podia morir fàcilment a mans d'un franctirador enemic si treia el cap de la trinxera. Els cadàvers no eren recollits si quedaven en 'terra de ningú' quan la guerra va avançar i fins i tot queien a les trinxeres, essent un niu d'infeccions. Enfrontar-se a la mort no és agradable però veure un camp de cadàvers en avançat estat de descomposició o pensar en els cossos abandonats dels companys morts ho devia ser encara molt menys. La falta de son (podien dormir dues hores al dia), el cansament o el fet de viure en aquestes condicions desmoralitzava a les tropes. S'ha de tenir en compte que molts joves van partir a la guerra com si fos una pràctica de tir, també influïts pel fervor nacionalista de defensa del seu país, i es trobaven amb aquest horror indescriptible. El resultat són la sèrie de desordres mentals que van patir els soldats, especialment al final de la guerra.

Soldats preparats per a la guerra química. Font: Cuaderno de historia y geografía

La monotonia i l'avorriment també eren altres dels mals de les trinxeres que afectava a la psicologia dels soldats, però també van existir moments en els que es buscava una relativa pau. Fer feines quotidianes necessàries, un moment de descans fent una partida de dames o formes d'evadir-se a través de la fotografia o l'escriptura de diaris. Gràcies a aquests últims ens han arribat documents de primera mà de la vida a les trinxeres i relats fets a partir d'aquests diaris com Tempestades de acero, de Ernst Jünger, un alemany que va viure a les trinxeres. Un altre exemple són les pintures d'Otto Dix, també soldat. Aquests documents han servit per conèixer com era la vida a les trinxeres i han pogut ser utilitzat alhora de fer les recreacions històriques posteriors.

Alemanys celebrant un nadal a la trinxera. F: Cuaderno de hist. y geo.

Potser un dels fets més famosos pel que fa a la guerra de trinxeres va ser la treva de Nadal de 1914 en un front proper a Armentières. Aquesta comença el 24 de desembre quan els alemanys decoraren les trinxeres i van començar a cantar nadales. Els anglesos es van unir i aviat van estar ambdós bàndols en terra de ningú intercanviant regals i històries (alguns parlen fins i tot de partits de futbol). La treva es va estendre a altres sectors i en alguns llocs s'estengué durant dies, però aquest fet no va ser ben rebut pels comandants i es van assegurar de què anys posteriors no es repetís obrint foc en les dates i organitzant algun consell de guerra.  Aquest episodi va ser un raig de llum entre els horrors que va portar la Gran Guerra i les condicions de vida que van patir els soldats a les trinxeres. 

Rubén Soto Sánchez

Dades d'Historia Universal Contemporánea de Javier Paredes/Elaboració pròpia